Ara és el millor temps, estimat amic, d’anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent, aguda, i el paladar, esmolat i abundant. El cel, alt i gloriós, fuig tothora, l’aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní i d’esparreguera. En els recs hi ha una cueta d’aigua, surten els créixens de les vores, s’afinen els espàrrecs. En els horts, les faveres treuen l’ull i l’orella de llebre esverada. Els ametllers són de color de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat. Els detalls de les herbes es dibuixen amb una tendresa perfilada i dóna gust d’abandonar-se, amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d’aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.»

Josep Plá, via Arcadi Espada